“Salvem les abelles urbanes”
La Vanguardia 7/1/17
Hem començat el 2017 amb un reportatge de tres planes a La Vanguardia on s’esmenta el nou servei de recollida d’eixams d’abelles de la mel a la ciutat de Barcelona.
La noticia, redactada per Domingo Marchena, fa una entrada al tema al més pur estil de primer capítol de Netflix, ritme trepidant i afirmacions concloents que ens mouen: “una plutocràcia piramidal i aristocràtica de castes”, “la classe obrera treballa fins a l’extenuació i mort esgotada després d’una vida curta”.
La resta del reportatge manté una intensitat narrativa alta que va enllaçant amb informació i explicacions molt acurades. Cosa que, sortint a un diari de gran difusió, constitueix una gran noticia per als que defensem les abelles i les volem veure amb més llibertat als carrers de les nostres ciutats.
No obstant, la noticia ens ha començat a arribar per diferents fonts, i molts dels comentaris que l’acompanyaven, apuntaven cap a la descripció del model social de les abelles (l’entrada “intensa” de l’article).
Aquesta suposada descripció recorda més als pamflets de propaganda ideològica que a les descripcions científiques fetes per un naturalista. Col·loca com a veritat inqüestionable els dogmes d’una certa ideologia que somnia les societats com a agregació d’individus competint entre ells. I ho fa en el àmbit d’una forma de vida que porta més de cent milions d’anys tot prosperant i evolucionant gracies a la cooperació. Cooperació imprescindible entre els integrants de l’arna (incapaços de sobreviure aïlladament, però que en conjunt constitueixen un organisme molt més complexe i adaptat). I cooperació, també imprescindible, entre polinitzadors (abelles) i espermatòfits (plantes amb llavor), que evolucionen conjuntament.
De fet, les darreres investigacions de l’evolució de les espècies estan arraconant els vells paradigmes darwinians, observant que la col·laboració inclús entre espècies diferents garanteix més èxit en la supervivència d’una espècie que la competència ferotge.
I just aquest missatge que tan està costant de reintroduïr a la nostra societat occidental, és un dels testimonis que ens aporten les abelles d’una manera explícita i concloent, en primer lloc la determinació fa mil·lions d’anys de sacrificar part la seva de l’individualitat per crear sistemes EUSOCIALS. Sistemes que han anat evolucionant i perfeccionant fins a deixar curt aquest adjectiu; ara li encabeix millor el concepte d’ANIMAL SOCIAL.
És conegut per tot qui treballa amb abelles, que cada arna té un caràcter conjunt, unes característiques pròpies que les distingeix dels eixams veïns; de fet, fins i tot comparteixen gran part de la genètica.
Aquest comportament no el marca exclusivament la mare (el que tothom qualifica injustament de ‘Reina’, malgrat ni regna ni mana). Influeix moltíssim la genètica mitocondrial o de la mare, però estan obertes a aprendre i acceptar processos i maneres d’altres abelles com podem comprovar al introduïr quadres de cria d’un altre arna (amb altres hàbits de neteja, per exemple).
Per això, aquest reportatge ens dona una de dolç (la presentació i el debat als mitjans el fet de la presència d’abelles als àmbits urbans), i una d’amargosa, al no veure reflectit a l’escrit una de les ensenyances més importants que les abelles ens estan mostrant molt clarament.
Al actuar tot el conjunt de l’arna com una sola unitat no solament han aconseguit millorar notablement la seva supervivència com a especie: també la d’altres formes de vida. Constitueixen un sistema on no es viu a expenses de la depredació si no de l’intercanvi incentivat i especialitzat, on les abelles d’una sola caixa poden recollir pol·len i nèctar de més de 10.000.000 de flors en un sol dia, pol·len i nèctar que les flors ofereixen com a ‘pagament’ per la feina sumament especialitzada que realitzen.